VIVÈNCIES

 

He realitzat una actuació per amor a l’art, a fi d’ajudar a recaptar diners per tirar endavant un centre d’espiritualitat d’una congregació de monges de Barcelona. L’actuació ha anat molt bé i, en acabar, molts pares, mares, fills i filles han comprat discos i llibres meus. És un moment idoni per signar-los, per escriure una dedicatòria personal i diferent per a cadascú i tenir les famílies vora teu. Aleshores es crea una situació de contacte, de bescanviar paraules, de veure’ns de prop. Són moments de tendresa i d’estima. Llàstima que només es donin de tant en tant. Per això aquestes estones tenen valor i no tenen preu.

 

M’agrada que el lloc on actuo hi hagi bellesa. Si és un espai tancat, m’agrada que les cadires estiguin ben col·locades (i molt sovint sóc jo mateix qui les col·loca o les recol·loca) que, si hi ha plantes, siguin en el lloc on facin bonic, que res no destorbi a ulls dels qui han de ser presents, que la il·luminació sigui la correcta, que el terra estigui net. Recordo una vegada, a Canet de Mar, que vaig haver d’escombrar jo mateix l’escenari perquè la nit anterior hi havien fet una festa i ningú no havia netejat res. No m’importa fer-ho (tinc esperit d’escolta: tant com puc; sempre a punt , encara que penso que és una falta de respecte que ho hagis de fer, perquè hi vas a actuar, no a netejar. L’educació per a la bellesa intervé directament en el món inconscient de l’infant (i de l’adult, evidentment) i, tal com estan els carrers, platges i boscos, és de vital importància, tant per a la bona convivència com per a l’harmonia personal. La manca de bellesa, en tota l’amplitud de la paraula, dificulta l’educació.

 

He realitzat una actuació en record i memòria de Xesco Boix, a través d’algunes cançons del seu repertori. Els pares i mares n’han reconegut algunes; alguns infants, també. Un nen m’ha comentat que la seva mare li havia explicat qui era Ernesto Che Guevara quan hi he fet referència perquè en Xesco el tenia com un referent de la seva vida personal. En Xesco va ser una persona molt estimada per tothom, llàstima que no trobés aquest amor quan tanta falta li feia. En acabar l’actuació, una família (mare, pare i sis fills, quatre d’ells adolescents) m’han vingut a saludar i a animar-me a continuar amb la meva tasca. Les paraules i els ànims sempre van bé, sobretot per saber que hi ha persones en les mateixes coordenades emocionals que tu. Això no ajuda a pagar la hipoteca, però et fa sentir ésser humà i, el més important, dóna sentit tant a la teva tasca professional com a la teva pròpia existència. Em sento feliç quan m’adono que la meva feina agrada i ajuda les persones, és aquí on es fa palesa la meva vocació de pedagog.

 

He fet una actuació en què en el moment de començar hi havia tan sols cinc infants. Hem acabat que eren catorze, amb els seus respectius familiars d’acompanyament (malauradament, la manca de puntualitat és un mal molt present en la nostra societat). Ha estat una actuació familiar per excel·lència i, per tant, ha anat bé. Però sempre quedes amoïnat quan poc abans de començar t’adones que el públic és tan escàs. Cada cop vénen menys infants i d’edats més petites. Als anys 70, quan començava la meva professió de cantant, això era impensable, les actuacions eren plenes a vessar d’infants i podies cantar tranquil·lament fins a nois i noies de catorze, quinze i setze anys. Actualment, el ventall d’edats és de 2 a 8 anys. Si no és en una escola, rarament et vénen infants més grans. Si, és cert que la infància s’acaba més d’hora. Quina llàstima! Què hem fet perquè això esdevingui així?

 

Avui he fet una actuació en què en el moment de començar hi havia tan sols cinc infants. Hem acabat que eren catorze, amb els seus respectius familiars d’acompanyament (malauradament, la manca de puntualitat és un mal molt present en la nostra societat). Ha estat una actuació familiar per excel·lència i, per tant, ha anat bé. Però sempre quedes amoïnat quan poc abans de començar t’adones que el públic és tan escàs. Cada cop vénen menys infants i d’edats més petites. Als anys 70, quan començava la meva professió de cantant, això era impensable, les actuacions eren plenes a vessar d’infants i podies cantar tranquil·lament fins a nois i noies de catorze, quinze i setze anys. Actualment, el ventall d’edats és de 2 a 8 anys. Si no és en una escola, rarament et vénen infants més grans. Si, és cert que la infància s’acaba més d’hora. Quina llàstima! Què hem fet perquè això esdevingui així?

 

El dia 30 d’abril vaig realitzar una actuació a l’escola Natzaret, d’Esplugues de Llobregat. Eren infants entre 3 i 12 anys (de P3 a 6è). Feia temps que no vivia un feed-back tan intens amb la mainada. Habitualment responen bé, gaudim de la música, els organitzadors queden contents i tots plegats ho celebrem. Però de tant en tant, et trobes enmig d’una situació humanament molt més rica i amb una complicitat absoluta per parts dels nens i nenes, encara que siguin d’edats tan dispars. Es produeix una estona d’unió tan profunda que només és comparable a un esdeveniment esportiu (entre el públic i l’equip de casa) o a una manifestació social multitudinària (en què tothom se sent més agermanat). Només a través de la música pots viure una situació similar. Són moments en què “toques el cel” i t’adones que l’essencial de la vida rau en aquestes intimitats, en aquests moments únics. Poder-los gaudir: això si que és una gran riquesa!

 

EL BLANCO, EL COLOR IDEAL PARA LA EDUCACIÓN

(Carta al director arran de la famosa "Setmana blanca")

Existe la línea blanca de electrodomésticos, el libro blanco de la Administración, una hoja de papel en blanco y las expresiones: “punto en blanco”, “quedarse en blanco” o “estar sin blanca”. En estos momentos el Departament d’Educació (¡de educación, eh, no de deportes!) nos brinda la posibilidad de celebrar la semana blanca: una semana de descanso estudiantil para gozar de las maravillosas montañas nevadas que forman parte de nuestro paisaje. Caramba, ¿se va a detener nuestra comunidad autónoma para que las familias puedan gozar de estas minivacaciones?

Me ha sorprendido enormemente oír a Salvador Cardús, autor del excelente libro “Ben educats”, decir que celebra esta decisión. Lo creía más cercano y sensible al mundo de los profesionales educativos. Yo, no tan sólo no lo celebro, sino que me entristece aún más ver cuán lejos estamos del buen hacer educativo que tuvo una vez Catalunya y cómo nos vamos alejando de lo esencial en la educación del ser humano. Pero, claro, él es sociólogo; yo soy pedagogo, una profesión que, por decisión del parlamento europeo, ha dejado de existir de la formación académica universitaria. No me extraña que la infancia dure cada vez menos, que la adolescencia no encuentre el rumbo de su vida por ninguna parte, que el mundo adulto se halle a la deriva del sinsentido y que el consumo de drogas, el afán por el dinero y la hipocresía de la mayoría de discursos hayan llenado de contenido vacío este mundo.

 

ANÈCDOTES

 

Són les 7 en punt de la tarda, l’hora de començar l’actuació. No hi ha ningú. Tan sols una noia de l’organització (encara sort perquè de vegades ni això) que m’ha rebut, ha col·locat les cadires i m’ha portat una ampolla d’aigua. Espero deu minuts. Ha arribat una família amb un fill i un altra amb dos. Inicio el concert. És el públic el que s’ha d’acostumar a ser puntual. L’actuació és un homenatge a Xesco Boix. De mica en mica han anat venint més famílies. Hem acabat essent unes tres-centes persones. Les cançons que he cantat, del repertori d’en Xesco, es coneixien ben poc. He deduït que potser un vint per cent del públic sabia qui era ell, la resta d’infants i famílies no en saben res. Per això hem fet l’homenatge... perquè no es perdi la seva tasca. Amb tot, quina diferència d’aquesta cantada a les de fa vint o trenta anys! Molta més fredor i poca implicació... No és només que les coses han canviat, sinó que la resposta del públic és diferent i costa molt més animar i “arrossegar” els infants, en especial perquè ells tampoc saben qui ets.

 

Al final d’una actuació ha vingut un pare i m’ha dit si jo tenia res a veure amb la cançó “El monstre de Banyoles”. Oh, i tant que si, li he dit, en sóc l’autor. Al cap d’una estona de parlar, hem arribat a la conclusió que quan ell era monitor de colònies, escoltava una gravació meva que es titula “Vols ser gran? Fes-te petit!”. Se n’ha fet creus de retrobar-me després de tants anys! Això m’ha fet pensar en el disc del pallasso Miliki “A mis niños de treinta años”. I és que jo també canto actualment als meus fills de 30 i 40 anys (i als seus fills!)

 

He anat a cantar a un lloc per tercera vegada. L’última vegada que hi vaig actuar va ser fa tres anys i ho recordo perfectament perquè hi vaig anar malalt (cosa que no em succeeix gairebé mai, per això ho recordo tan bé). No vaig voler deixar-los “penjats” i, malgrat la febre i la tos, vaig anar-hi igualment. Però, és curiós, la persona que m’ha donat la benvinguda –que també hi havia estat les altres dues vegades– no tan sols no se’n recordava d’això, si no que ni tan sols se’n recordava de que jo hi hagués actuat allí, abans. Això ja m’ha passat altres vegades. Reconec que tinc molt bona memòria, però tan “dolenta” és la d’algunes persones que després de tres vegades d’actuar al mateix lloc ni tan sols se’n recordin de qui hi has anat?

 

He anat a actuar a una escola. He arribat amb temps, com sempre, per muntar l’equip de so, però encara no havien muntat la tarima. He hagut d’ajudar-los a fer-ho, si volíem començar l’actuació puntuals. Com és possible aquesta desconsideració? Si hagués estat un cantant d’adults o un polític, la tarima ja seria muntada des del dia anterior. A més a més, el risc de fer-me mal, mentre ajudo a muntar, posa en joc la pròpia actuació. Com és possible que encara succeeixin aquestes coses?

 

Un pare m’ha dit que la filla del seu primer matrimoni ja té 22 anys i que venien a les meves actuacions quan ella era petita. Avui ha portat la filla del seu segon matrimoni, que en té 8, perquè s’amari novament de la meva música. Quin honor per a mi repetir!

 

He anat a actuar a una escola. He arribat amb temps, com sempre, per muntar l’equip de so, però encara no havien muntat la tarima. He hagut d’ajudar-los a fer-ho, si volíem començar l’actuació puntuals. Com és possible aquesta desconsideració? Si hagués estat un cantant d’adults o un polític, la tarima ja seria muntada des del dia anterior. A més a més, el risc de fer-me mal, mentre ajudo a muntar, posa en joc la pròpia actuació. Com és possible que encara succeeixin aquestes coses?

 

El dia de Sant Jordi vaig anar a fer una actuació d’homenatge a en Xesco Boix, a l’escola El Dofí, de Premià de Mar. Tres petites anècdotes: a) Els infants més petits es pensaven que era jo en Xesco, els mitjans no sabien qui era jo i els grans fins i tot sabien que jo era en Toni. b) Una nena em porta tres cançoners de la seva mare, que és mestra, perquè els hi signi. c) Una nena se m’agafa de la mà, no em deixa anar i m’explica coses. Hi ha infants que malgrat no et coneixen de res, s’hi confien sense cap problema. Al llarg dels anys, això m’ha succeït diverses vegades.

 

FONS DE MÚSICA INFANTIL TONI GIMÉNEZ

A partir de l'any 2011, en Toni va començar a donar una part del seu fons personal de llibres, cançoners, LPs, cassettes i CDs que havia anat comprant, recopilant i adquirint d'ençà que va començar la seva professió de cantant, a la biblioteca de l'Escola Superior de Música de Catalunya (ESMUC) situada al carrer Padilla 155 de Barcelona. Tot aquest doll de material es troba a disposició pública per a qui el vulgui consultar.

 

EL DISC 100! (Octubre 2009)

El disc que fa cent, tota una gesta, si tenim en compte que sóc un professional que no es belluga per canals comercials, no surto mai per televisió i ni gairebé es parla de mi als mitjans de comunicació habituals. La meva feina és com la dels talps (per sota sense que ningú se’n doni compte) i com la de les formigues (de manera continuada, sense aturar-se mai, per maldades que vagin les coses). Curiosament, dec ser un dels cantants catalans que més discos ha enregistrat.

Comentaris de persones diverses:

Ja has fet el CENT!!! Déu n'hi do! (Xavier Blanch)

Felicitats pel disc número 100, poca gent ho pot dir això (Josep Ferrés)

Moltes felicitats!!!! (Reina Capdevila)

Ep, això de ser centenari, no està a l´abast de gaire gent i si a més es tracte de música gravada i editada i en nombre de discs, cassets, CD... MOLTES FELICITATS!!!! BARRET de COPA i admirada inclinació (Ferran Baile)

M’alegra molt conèixer la nova de què fas 100 discs. T’envio tots els ànims que puc donar-te i et demano que continuïs aquesta tasca que mai és tan ben vista com quan es deixa de fer (Teo Rodríguez)

La lluita continua i tu ets un gran guerrer del bé!!! (Xavi Altarriba)

Visca! Ja tinc regal per a Reis (Marian Baqués)

Déu n'hi do! Per molts anys, Toni, i endavant amb aquesta tasca impressionant (Xavier Carrasco)

Felicitats centenàries!!! (Josep Gustems)

100! Això és un nombre gairebé màgic. Ets immens! Com has pogut gravar tants CD essent encara tan jove? Et felicito! (Eduard Martorell)

Felicitats, Toni, i que n’hi hagi molts més! (Gabriel Ramírez, Gabe)

Doncs sí, senyor, Toni, felicitats! Estic d'acord amb tot el que dius. A 100 discs no s'hi arriba així com així. FELICITATS!!! (Maria Antònia Pujol i Subirà)

Rebut Toni. Felicitats! (Francesca Galofré)

ENHORABONA PEL CD número 100!!!!...I ENHORABONA PEL GUARDÓ QUE US HAN DONAT A CINSC DITS D'UNA MÀ!!!!...Us mereixeu aquest reconeixement i molts més....vareu fer, feu i fareu una tasca molt important en el món de l'educació dels infants del nostre país... ENHORABONA PER TOTA LA TASCA FETA AL LLARG D'AQUESTS ANYS ...i un petó molt i molt fort i una abraçada d'aquelles que no s'acaben mai!!!!!! (Montse Roig)